Buscar este blog

viernes, 16 de octubre de 2009

primers deures de català CT2

1.

Pues si tan breve se nombra,
De nuestra vida gocemos
El rato que la tenemos:
Dios a nuestro vientre hagamos;
Comamos hoy i bebamos,
Que mañana moriremos.

-Hipèrbole // Carpe Diem

Es refereix a que la vida es molt breu i la hem d’aprofitar tot el que puguem m’entres vivim, fent cas de les nostres necessitats perquè pot ser que morim en pocs dies.


2.

(…) coged de vuestra alegre primavera
El dulce fruto, antes de que el tiempo airado
Cubra de nieve la hermosa cumbre (…)

-Personificació Carpe Diem


El que va escriure aquest poema, en aquest fragment, es referia a que aprofitis el temps ara que ets jove ja que abans del que et penses el tems farà que t’enbelleixis i que no puguis fer el que fas ara.

3.

Qué descansada la vida
La del que huye del mundanal ruïdo
Y sigue la escondida senda por donde han ido
Los pocos sabios que en el mundo han sido

-Metonímia // Ubi sunt

vol expressar: que hi ha gent que li dona més importància a coses que no son banals i profunditzar en elles.


4.

Arriba la nit! Correm , festegem avui encara al plaer
De tardor! Car plens són els cors, però curta és la vida,
I allò, amic Schmidt, que ens obliga a evocar el dia celeste,
No serem prou capaços de dir-ho amb paraules tu i jo

-Antítesi // Carpe Diem



5.

Prou té per viure que en modesta taula
Posa amb nou llustre
Lo saber dels avis:
Mai li dissipen una son lleugera
Sòrdides ànsies
Què tants esforços per tan curta vida?
Per què dins terres que altre sol fecunda
Viure voldríem? Qui , deixant la pàtria,
Fuig de si propi?

-Interrogació retoròrica // Fugit ireeparabile tempus



6.

Cerqui qui vulgui pompes i alts honors,
Places I temples I edificis grans,
Delícies, tresors, que són germans
De mil pensaments durs, de mil dolors.
Un verd pradell ben ple de belles flors
Un riu que banyi l’herba pels voltants,
Un ocellet que d’amor vessi els plants
Aquieta millor els nostres ardors.

-Anàfora // Beatus ille

7.

Feliç l’home el desig i cura del qual
És limitat per alguns pocs acres paterns,
I s’acontenta tot respirant l’aire nadiu,
En son terreny.
A qui la vacada dóna llet, i pa els camps
I els seus ramats proporcionen abillament,
A qui l’estiu donen ombra els seus arbres,
Foc a l’hivern
(...)

-Paral·lelisme // Locus amoenus

8.

Per lo golfo d’est món corrent Fortuna
Anam amb vents contraris bavejant
I trobam-nos molt baix arrasant
Pensant tenir los pus sobre la lluna;
(…)
Delits, riqueses, honres, majestats
No poden saciar l’enteniment
Creat per a gosar béns eternals.
(…)

-Enumeració // Sic transit gloria mundi













9.

Alça’t , oh Barcelona,
Prou has estat postrada i abatuda!
Mira que una corona
Tan guarda el cel tal volta per ton front!
Surt ja de t’agonia!
Pensa que els nostres fills, amb veu severa,
Preguntaran-te un dia:
“Què has fet de ta senyera?
On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?

-Personificació // Ubi sunt

En aquest fragment sembla que el poeta es refereix als moments de opressió que va patir Barcelona i els seus habitants, i anima a que aquests busquin la antiga plenitud perduda.




10.

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,
Tot és efímer, tot és en va
Què en treu l’home
De totos els treballs
Am què s’afanya sota el sol?

-Interrogació retòrica // Contemptus mundi










11.

Que n’ets de bella, estimada meva
Que n’ets, de bella!
Els teus ulls són coloms
Darrere el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres
Que baixen les muntanyes de Galaad.
Les teves dents són un ramat d’ovelles toses
Que pugen de banyar-se.
Totes van aparellades,
No n’hi ha cap sense companya.
Com un fil escarlata són els teus llavis,
La teva boca és un encís,
Dues meitats de magrana són les teves galtes
Darrere el teu vel.
El teu coll és com la torre de David,
Que s’alça sobre els cims;
Hi ha penjats mil escuts,
Tots els trofeus del guerrer.

-Metàfora // Descriptio puellae


12.

Ara és el temps i l’hora benefactora,
Ara és la nit, per a morir i amar.
¿Qui tindrà mai fermança ni penyora
De l’endemà?
Veurem potser la il·lusió desfeta;
Potser l’afany d’aquesta nit d’estiu
Com una flor dins una mà distreta
Caigui en el riu.
A mitjanit, els penitents ferotges,
Són dotze cops, de trista sang remulls.
Dotze besars volen comptar els rellotges
Sobre els teus ulls.
¿Qui sap si vers la delejat bandera
Em cridaran trompetes matinals?
¿O si el doll de la teva cabellera
Tempra la falç?
Ara és el temps, a punt de meravella.
L’estel ens diu que fem la via ensems.
Ara és el temps que sou encara bella.
Ara és el temps.

-Anàfora // Ne quid nimis